PRECIO: 70 euros FECHA LÍMITE: 12 de julio de 2020 La Asociación Recartografías pone en marcha en el verano de 2020 un curso dirigido a cualquier persona interesada en el medio rural titulado: «El medio rural como oportunidad frente a crisis sanitarias y emergencias climáticas».…
Artículo de Carme Melo publicado en The Conversation. La crisis de la COVID-19 ha causado disrupciones en las cadenas alimentarias de todo el mundo, afectando tanto al suministro como a la demanda. Según ha reconocido la FAO, si la pandemia se prolonga se producirán mayores…
La població de
diversos pobles dels Països Catalans denuncia que les mesures impulsades
pel govern espanyol per fer front a la pandèmia s’han adoptat des d’una
mirada urbanocentrista, sense tenir en compte el futur dels principals
motors econòmics de les zones rurals, la manca contínua de serveis de
primera necessitat o l’escletxa digital existent entre els pobles i les
ciutats. Enfront d’aquest plantejament, les habitants teixeixen les
seues pròpies xarxes de suport mutu
La situació d’alerta sanitària ha posat en evidència les
desigualtats entre el camp i la ciutat a Montitxelvo (Vall d’Albaida) / Pau Romero
Anna Adrià
La_Directa
PUBLICAT:
Abril 15, 2020
La pandèmia de la COVID-19 i la situació d’alerta
sanitària que ha provocat estan afectant el món rural dels Països
Catalans a diferents nivells. Les mesures impulsades pel govern espanyol
s’han adoptat des d’una mirada urbanocentrista que no té en compte els
ritmes del món rural. El seu motor econòmic, basat principalment en el
turisme rural i el sector primari, ha patit un fort impacte. A més, la
falta de serveis públics de primera necessitat ha fet que la lluita
contra el virus es complique. No obstant això, aquesta crisi està posant
en valor l’estil de vida del món rural com una alternativa viable a una
societat que ha demostrat ser insostenible.
Una de les realitats actuals que està afectant el món rural és el
moviment de població de les ciutats als pobles. Si abans els pobles
menuts perdien població dia a dia en benefici de les ciutats, la por ha
fet que moltes persones tornen als seus pobles d’origen per allotjar-se a
les seues segones residències i passar-hi el confinament. Santi Pérez,
alcalde de Forcall (els Ports), ha vist com han arribat persones de les
ciutats durant els caps de setmana. “Açò genera certes reticències entre
la gent del poble, ja que s’estan seguint estrictament els protocols de
seguretat i l’arribada de gent de fora podria suposar un risc”,
explica. Aquesta tendència es produí sobretot els primers dies després
de la implantació de l’estat d’alarma i està repuntant amb les vacances
de Setmana Santa. Les conseqüències de l’èxode urbà podrien ser nefastes
per als pobles, on en molts casos la COVID-19 no hi havia arribat i on
una gran part de la població és de risc. “En moments de crisi es posa de
manifest l’egoisme i la visió urbanocentrista de moltes persones”,
opina Luis del Romero, doctor en Geografia, professor a la Universitat
de València i activista pel món rural.
El sector primari, afectat de manera desigual per la crisi
Malgrat ser un servei de primera necessitat, ja que garanteix
l’abastiment, el sector primari s’està veient afectat per la crisi.
Moltes agricultores i ramaderes professionals segueixen amb la seua
feina i, en alguns casos, fins i tot han vist augmentades la producció i
la distribució. Àlex Benavent, agricultor i veí d’Otos, un poble de
menys de 500 habitants a la Vall d’Albaida, ajuda a repartir cistelles
de fruita i verdura pels pobles del voltant. “Abans de la crisi del
coronavirus es repartien no gaire més de 90 cistelles al dia i ara la
demanda ha pujat a més de 150”, explica Benavent.
D’altra banda, un segment del sector s’ha vist dràsticament afectat per la implantació de l’estat d’alarma i el consegüent tancament de comerços,
centres educatius i del sector de l’hostaleria. La distribució de
moltes empreses familiars depén d’aquests sectors i ara pateixen
comandes cancel·lades i els seus productes estan condemnats al
deteriorament. Raquel Serrat, veïna de Pardines –un poble de 162
habitants a la comarca catalana del Ripollès– i membre de l’Associació
Dones del Món Rural, explica que el tancament de restaurants, hotels i
escoles “ha fet estralls en sectors com el de l’oví i el cabrum, així
com als petits productors i aquells que centraven el seu comerç als
mercats setmanals, prohibits ara per les administracions locals”.
Amb la crisi
sanitària ha sorgit un problema que posa en evidència, una vegada més,
les desigualtats entre el camp i la ciutat. Les polítiques adoptades per
l’Estat espanyol estan impedint l’autosuficiència de moltes persones
que viuen al món rural
Amb la crisi sanitària ha sorgit un problema que posa en
evidència, una vegada més, les desigualtats entre el camp i la ciutat.
Les polítiques adoptades per l’Estat espanyol estan impedint
l’autosuficiència de moltes persones que viuen al món rural. El decret
llei aprovat el 14 de març prohibia qualsevol desplaçament, a excepció
d’aquells estrictament necessaris, com per a anar a treballar o a
comprar béns de primera necessitat. Per tant, durant les primeres
setmanes de confinament, moltes persones que tenen terrenys de cultiu no
han pogut accedir-hi per a conrear-los o adquirir els aliments que
necessitaven. Del Romero atribueix aquest fet a la relació entre estat i
societat: “L’Estat espanyol prima la gran agricultura industrial, les
grans cadenes distribuïdores i el model de consum massiu”. El resultat
són camps desatesos i persones obligades a comprar a les grans
superfícies. “No té cap sentit que hàgem d’anar al supermercat quan és
un dels focus més perillosos de contagi, mentre podríem anar al nostre
hort i agafar el que necessitem”, denúncia Marcos Gijón, veí d’Almedíxer
(Alt Palància). “Cal buscar fórmules perquè, més enllà de les grans
cooperatives i productores, també els xicotets agricultors puguen tindre
accés a les ajudes que s’estan prometent des de la Unió Europea i el
govern central”, explica Del Romero.
Les polítiques adoptades per l’Estat espanyol estan impedint l’autosuficiència de moltes persones que viuen al món rural |Pau Romero
Les agricultores no han deixat de reclamar solucions a les autoritats
des de l’inici de la pandèmia. A finals de març, ja es presentà una
carta al Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol. Pocs
dies després, gràcies a la pressió institucional exercida per les
xicotetes agricultores, aconseguien el permís per a anar als seus horts
de manera individual –en queden exclosos els horts de segones
residències, per als quals es manté la prohibició. Les noves mesures
encara els semblen insuficients. Per això, la setmana passada, més de
600 organitzacions de tot l’Estat enviaren una carta al Ministeri de
Sanitat i Consum per exigir la reobertura dels mercats d’alimentació i
una aposta ferma per la producció agroalimentària a xicoteta escala.
Serrat es va adherir a la mobilització: “El nostre treball és bàsic per a
la nostra subsistència, però també per a la subsistència del país: un
país que sense el sector primari no té futur”, denuncia.
Els pobles rurals
sols compten amb una o dues tendes, i són les que més s’han hagut
d’adaptar a la situació, extremant les mesures de prevenció i higiene i
buscant alternatives per al seu negoci
L’emergència sanitària posa en risc, ara més que mai, la
supervivència del comerç local i de proximitat, que des de fa anys ha
estat amenaçat per les grans superfícies. Es tracta d’una espècie en
perill d’extinció a les ciutats i una font econòmica rellevant al medi
rural. Molts negocis menuts han hagut de tancar, mentre que els dedicats
a la venda de productes d’alimentació continuen amb les portes obertes.
És comú que els pobles rurals sols compten amb una o dues tendes, i són
les que més s’han hagut d’adaptar a la situació, extremant les mesures
de prevenció i higiene i buscant alternatives per al seu negoci. Està
ocorrent que, per a no desplaçar-se a les grans superfícies comercials,
que en molts casos estan molt lluny del poble, les habitants opten per
comprar a les tendes locals. Tesa Giner, veïna de Villores (els Ports),
explica que l’única tenda que hi ha al poble ha hagut de reduir
l’horari. “La tenda s’ha vist afectada, sobretot, per la poca gent que
hi ha ara a Pasqua, període on normalment s’omplia el poble de gent”,
afirma. És per això que anima a acudir als comerços locals per a
compensar les pèrdues que estan patint.
L’emergència sanitària posa en risc la supervivència del comerç local i de proximitat |Pau Romero
El turisme, l’altra font principal d’ingressos econòmics del món
rural dels Països Catalans, està patint encara amb més força les
conseqüències de la situació actual. Moltes empreses del sector han
hagut de tancar les portes i el present i el futur penja de la
incertesa. Gran part dels ingressos es concentra en les èpoques
festives, però l’emergència sanitària ha impossibilitat l’obertura
d’hostals i cases rurals en Setmana Santa, i l’estiu penja d’un fil. Del
Romero explica que el turisme “és una activitat enormement sensible a
tots els canvis globals que s’estan produint” i remarca que es
necessiten ajudes en aquest sector per part de les administracions,
“perquè aquesta complicada situació tinga les menors repercussions
possibles”. A més, anima la població a optar pel turisme rural quan la
crisi sanitària passe.
La falta de serveis de primera necessitat s’agreuja amb el coronavirus
La falta de serveis públics de primera necessitat és una realitat al
món rural i una de les causes principals del despoblament que pateix. La
desatenció continuada per part de les administracions públiques ha
deixat milers de pobles amb unes mancances greus en serveis que
dificulten la vida de les habitants. És en situacions d’emergència quan
aquesta mancança es fa més latent i s’agreuja. El sistema de serveis
s’ha reduït dràsticament i els sectors sanitari i educatiu són els que
més s’han vist afectats.
En pobles com Villores, el centre sanitari auxiliar i l’única
farmàcia que hi havia al poble s’han tancat temporalment. Ara les
consultes es fan per telèfon i, en casos necessaris, amb atenció
domiciliària. Nel·lo Monfort és el metge rural encarregat de
l’assistència sanitària a Vallibona i altres municipis de la zona. “Ens
hem vist obligats a canviar la manera de treballar. Molta de la feina
diària habitual s’ha transformat en atenció telefònica i telemàtica”,
explica Monfort. A més, lamenta haver hagut de posposar procediments per
tal de centrar-se en les necessitats causades per la crisi.
A la falta de recursos sanitaris s’ha sumat la falta de serveis de
mobilitat, fet que dificulta la feina al personal sanitari rural i
l’accés als centres sanitaris. “La nostra ruralitat es caracteritza per
la dispersió, perquè no hi ha un transport públic digne i el cotxe
esdevé una necessitat. Vaig tot el dia amunt i avall amb el cotxe”,
explica Monfort. A més, els recursos sanitaris s’estan concentrant als
municipis més grans i a les ciutats. “Des de fa molts anys, les
polítiques es fan a les ciutats i per a les ciutats”, afirma. “Quan es
planifiquen aquestes polítiques, preval el criteri poblacional sobre el
territorial, cosa que provoca una concentració d’infraestructures i
serveis a les ciutats i obviant els drets de la ciutadania del món
rural”, afegeix.
Els centres
educatius del món rural també s’han vist afectats per la crisi. En la
cerca d’alternatives per a continuar amb la docència, moltes escoles han
optat per impartir les classes de forma telemàtica. Algunes, però,
s’han trobat amb una dificultat afegida: l’escletxa digital
Els centres educatius del món rural també s’han vist afectats per la
crisi. En la cerca d’alternatives per a continuar amb la docència,
moltes escoles han optat per impartir les classes de forma telemàtica.
Algunes, però, s’han trobat amb una dificultat afegida: l’escletxa
digital. Hi ha pobles on l’oferta de fibra òptica és escassa, fet que
dificulta el seguiment de les classes en línia. El Col·legi Rural
Agrupat Celumbres està compost pels aularis de Cinctorres, Portell i
Castellfort (els Ports). Montse Sorribes, directora del centre, explica
que la implantació de classes telemàtiques “ha suposat molta
controvèrsia i debat entre el claustre de l’escola”. “Es tracta d’un
model despersonalitzat que en altres nivells educatius superiors pot
funcionar, però amb xiquets és molt complicat”, afegeix. Per a Sorribes,
l’ensenyança a les més menudes necessita un component humà. Per això,
des del centre fan un seguiment telefònic setmanal a cada alumne. A més,
les professores afirmen que tenen molt en compte la càrrega emocional
que suposa aquesta situació per a les xiquetes i, consegüentment,
s’adapten a cada una.
Alguns projectes educatius que encara s’estan gestant també s’han
vist afectats per la pandèmia. Un exemple és la feina que el col·lectiu
Almedíjar VIVE està fent per a reobrir l’escola del poble. La seua
reobertura és fonamental per a tornar a omplir Almedíxer de vida. “Hem
hagut de cancel·lar unes jornades de portes obertes i ens hem vist
obligades a compartir tota la informació i obrir la matrícula de forma
telemàtica”, afirma Raquel Miralles, membre d’Almedíjar VIVE. L’escola,
segons les instruccions de la Conselleria d’Educació, es pot obrir si
almenys quatre xiquetes estan interessats a matricular-s’hi. La crisi
sanitària ha portat a una situació d’incertesa a algunes famílies que hi
estan interessades, però que depenen de les ofertes laborals al poble.
Els espais d’esbarjo o reunió també s’han precintat a les zones rurals |Anmorsigol
Les dones rurals en temps de coronavirus
La pandèmia de la COVID-19 ha posat de manifest la forma en què la
societat s’organitza i, amb ella, les desigualtats de gènere. Gran part
de les cures, tant les professionals com les informals, cauen sobre les
dones i es torna a ficar sobre la taula que existeix una clara divisió
sexual del treball.
Les dones al món rural pateixen una doble discriminació: per ser dona
i per viure en un entorn rural. L’agricultura i la ramaderia són
sectors molts masculinitzats. “Hi ha poques empreses agràries o
ramaderes on la titular sigui la dona”, explica Serrat. A més, subratlla
que moltes d’aquestes dones no han cotitzat mai a la Seguretat Social,
encara que han treballat al camp durant anys. “Les discriminacions que
patim per ser dones s’uneixen a la manca de serveis sanitaris,
d’ensenyament i de comunicacions, que ens posa en una posició
d’inferioritat d’oportunitats en comparació amb altres territoris”,
explica Serrat.
L’estat d’alarma ha ficat en una situació de perill moltes víctimes
de violència de gènere. Moltes dones poden trobar-se confinades amb els
seus maltractadors. Regina Campos, presidenta de la Federació
d’Associacions de Dones Rurals del País Valencià (FADEMUR-PV), explica
que la dificultat que tenen en aquests moments les víctimes és enorme.
“En condicions normals poden trobar més espais i temps lluny dels
agressors. Ara ja no tenen eixida”, remarca Campos. Serrat recalca que
la violència contra les dones sempre els ha preocupat molt, i afegeix
que, “si bé en molts àmbits de la societat, reconèixer, denunciar i
poder tirar endavant sola és complicat per qualsevol dona, en el món
rural encara ho és més”. Des de les dues associacions s’estan realitzant
totes les activitats que poden de forma telemàtica i estan creant i
donant suport a les xarxes de solidaritat i suport entre dones.
La solidaritat es fa latent en aquesta crisi
L’emergència sanitària no sols té conseqüències negatives, ja que a
tot arreu estan sorgint iniciatives solidàries entre veïnes i persones
anònimes. Molts comerços locals han optat per entregar els productes de
primera necessitat a les persones majors, les quals representen una gran
part dels habitants dels pobles rurals. D’aquesta manera, es posa de
manifest la xarxa de solidaritat pròpia dels pobles menuts. A les
ciutats, on difícilment coneixes la veïna, ara són moltes les que
s’ajuden mútuament, però als pobles rurals açò no és una cosa nova.
Aquesta xarxa de cures i suport mutu ja formava part del dia a dia. “Ens
coneixem totes i ens ajudem entre nosaltres. Si algú va a comprar,
pregunta a la resta si necessiten alguna cosa. Es reparteixen aliments i
medicaments a tot aquell que ho necessita”, explica Giner. “Ara es nota
més, però no és nou”, afegeix.
Si el coronavirus ha ensenyat alguna cosa, és que l’estil de vida
frenètic i el model econòmic de creixement il·limitat que teníem fins
ara no és sostenible: un model que sols busca beneficis econòmics i que
sobrepassa límits ecològics i ètics per a aconseguir-los. El resultat
són crisis de supervivència com l’actual. L’estil de vida del món rural,
en canvi, molt més arrelat a la terra, respectuós amb els seus cicles,
autosuficient i ric en cures mútues, suposa una alternativa. “El
coronavirus obri una oportunitat per a pensar en les comunitats rurals
com una opció de futur”, explica Luis del Romero. A més, afegeix que, en
un context en què el canvi climàtic i les epidèmies formaran part de la
nostra realitat, “els pobles rurals poden ser no sols un refugi, sinó
també un valor de vida alternativa enfront d’epidèmies i societats
alienades, individualistes, materialistes i hiperconcentrades a les
ciutats”.